dissabte, 27 de maig de 2017

Basarda apocalíptica


Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9




Una urb mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.

Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.



diumenge, 9 d’abril de 2017

La 'postveritat', els mitjans i els poders fàctics

Els temps de l’absolutisme, de la raó divina, de la moral, de la rectitud unidireccional i altres dogmes més o menys similars, sembla que pertanyen al passat, al si de societats deixades enrere. Tanmateix, i a pesar del progrés constatable al món del segle XXI, aquelles formes que ens semblen tan llunyanes, encara existeixen, però vesteixen diferent. I no ens hauria de  ser indiferent aquesta permanència com un element normal, indolent, talment les raons del bé i el mal fossin establertes com a claus inalterables prescrites per uns poders conductors de la humanitat; com la veritat o la mentida; la manipulació o el rigor. Més bé ens hauria de preocupar. I no poc. Ara campa la postveritat, neologisme que fica en el missatge un contingut més emocional i allunya la realitat i l’objectiu en l’opinió pública.

Els poders fàctics i el capitalisme no entenen res de democràcies ni de formes o sistemes de govern. Tan sols els interpreten i actuen posteriorment per aplicar-hi el full de ruta que els permeti mantenir-se en el control de les economies nacionals i transnacionals. Els poders fàctics i el capitalisme focalitzen la seva acció en l’abducció de la classe política, com a estratègia de control. I així ha funcionat molt de temps. De fet, encara es fa prou evident (i darrerament reeixit descaradament en les accions del govern espanyol), a un bon nombre d’institucions; pensem, per exemple, en els convenis intercontinentals del lliure comerç.




Davant l’escampada corrupció, aquestes pràctiques també es fan més evidents que mai. Fins i tot s’hi comencen a albirar els lligams dels poders governamentals amb les instàncies judicials. Determinades sentències han fet i fan posar en evidència una justícia que esdevé desproporcionada, desigual, en la qual s’hi intueixen els tentacles del poders fàctics i del capitalisme. Els fets generen una incipient pèrdua de credibilitat en la Justícia per part d’una bona part de la població: no s’entenen els dictats de presó per robar a un supermercat, per furtar una bicicleta o per cantar una cançó, mentre reputats personatges són absolts amb indicis de delictes econòmics de gran calat.

A tot açò, les classes treballadores i els moviments socials han muntat els seus altaveus a les places i carrers i s’han organitzat per fer front a una classe política que ha desoït sempre, reiteradament, les seves demandes. Uns ciutadans que han vist com les polítiques sofertes els han empobrit, els han fet perdre la llar, la feina, o s’han vist desprotegits de polítiques socials que retallen, vergonyosament, els drets a l’educació o a la sanitat. Els sous precaris instal·len la societat en la precarietat. Però el missatge postveritat diu que agafis un lloc de feina precari perquè un sou digne no és possible. Algú diu que no és possible i allò factible és acceptar el que hi ha disponible: un atac directe al cor de la gent desesperada.

Els poders fàctics i el capitalisme, des de fa uns anys, han entès i interpretat que ja no basta flirtejar amb la classe política per satisfer les seues ànsies, perquè la societat amenaça de treure de les institucions els seus ‘polítics’ servils. Una societat que, creuen, ha estat mal instruïda, mal formada. I açò els preocupa. I de nou tracen la seua nova estratègia. Entenen que cal retocar l’Educació i la Cultura de la gent, si més no en els àmbits de les comunitat i les regions, però amb els dictats de l’Estat. No es pot educar ni culturitzar per a ser diferent.  S’han d’educar les noves generacions sota el concepte del bé i del mal, de la rectitud, de la raó absoluta i única. Tota la resta és l’infern. I ho proven (Llei Wert, targetes sanitàries, privatitzacions de serveis hospitalaris, LOMQUEs, prohibició de símbols culturals, abolició de normes lingüístiques, etc...). Però cal garantir l’ordre, la rectitud i el comportament: la Llei Mordassa, o fer confondre enaltiment del terrorisme amb ironia mordaç per així reduir els malèfics rebels. Mà dura contra els gamberros y maleantes. Però la cosa no els acaba de sortir prou bé i reben la quotidiana expressió de rebuig per part de la ciutadania, fins i tot amb manifestacions històriques. Una societat nova i farta que ha ficat mà a les noves tecnologies de les xarxes socials per fer créixer la reivindicació i per fer valer el clam de justícia social. I açò també els preocupa.




Per tant, com arribar a la gent? Com teixir una nova estratègia per convèncer la gent? Comprar els mitjans de comunicació. Instruiran la població des dels medis informatius. Crearan l’opinió pública. Així, entra en joc la conquesta d’un altre gran poder que volen al servei dels seus interessos. Compren i formen grans grups mediàtics i s’instal·len, per una via o una altra, tant en les grans ciutats, com a les delegacions de les petites comarques. Editorials i redaccions reben ordres per emetre missatges de postveritat, perquè han d’arribar a la gent. Han de fer creure que uns no poden governar perquè són éssers diabòlics de la destrucció i del mal. I així ho explicaran en portades i capçaleres. Han de governar els ‘bons’, els de la veritat, els del bé, els de la rectitud. I ho faran difonent que els mitjans actuen de forma imparcial, amb criteri, rigor i objectivitat, i no hi ha altra “valoració periodística” que la seua. Qualsevol altra opinió estarà afectada, només la seua és la sacrosanta veritat.

I ara ens trobam amb aquesta situació. Uns poders fàctics i un capitalisme vestits de segle XXI i ficats als mitjans: new look, fashion style, amb hackers informatius elegants, cool, per poder fer un adequat reset a la societat, només amb la voluntat d’instaurar la good life; o, si cal, un delete adient a formacions o moviments socials que representen un perill, perquè són virus malvats i destructors. Ara han entès el poder que té un mouse: o sigui, un ratolí damunt una taula.



dijous, 19 de gener de 2017

La jura de bandera, l'himne d'infanteria i el franquisme

“Para nosotros nuestras fuerzas armadas son una organización de carácter oficial, encargada de la defensa nacional, así como de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y se merece todo el respeto”.

Ho escrivia un batle de Menorca posicionant-se en defensa d’una jura de bandera espanyola per a civils celebrada a Menorca l’any passat. Els ciutadans tenen el dret d’expressar-se en llibertat, però aquesta llibertat ha de ser de doble direcció. O sigui, que els que hi estiguin en contra, també es puguin manifestar en contra, i més quan és amb recursos públics. El mencionat batle i alguns altres diuen exercir la llibertat d’expressió per dur a terme una representació militar que remembra un règim autoritari que, precisament, és el que va coartar la llibertat  després d’un cop militar contra la legalitat democràtica establerta llavors. Un fet que no hauríem d’oblidar, perquè els terroristes van ser els nacionalistes franquistes, no els defensors de la legalitat democràtica vigent aleshores.




Al paràgraf inicial, que reprodueix les paraules del batle, hi ha la defensa dels valors ideològics de la jura, que no són factura de la democràcia que ens va entrar l’any 1978, sinó que tenen el contingut exacte, perpetuat, de l’expressió franquista d’un exèrcit que va servir, durant quasi 40 anys, una dictadura militar. I aquests fets encara no s’han democratitzat. Per tant, no sé fins a quin punt poden demanar respecte els defensors d’aquestes cerimònies parafeixistes i parlar de llibertat d’expressió i de democràcia.

I entre aquestes representacions de format militar, on també hi participen civils, hi deu haver, a més del cerimonial i la desfilada, els himnes que canta la tropa formada i molts dels civils presents. Un d’aquests cants és l’Himno de Infantería. Els himnes expressen la definició d’allò que s’impulsa i la ideologia i pensament dels qui li donen forma i suport. Un himne és una co
mposició que exalta accions i ideals i els transmet.

Origen de l’Himno de Infantería

L’himne neix a principis del segle XX. La música la composa, l’any 1908, un cadet de l’ Academia de Infanteria de Toledo, de nom Fernando Díaz Giles. De lletres se’n fan dues i acaba per ser la definitiva la redactada pels germans De la Cueva, Ardor Guerrero, que data de 1911. El compositor musical Díaz Giles era un cadet company de Francisco Franco a l’Acadèmia toledana. Franco tenia 19 anys llavors. A la coral de l’acadèmia hi havia altres companys de Franco que, una volta consumat el cop d’Estat de 1936, van ocupar càrrecs d’importància en els ministeris franquistes i a la jerarquia militar del règim: Alonso Vega (Ministre de Governació); Saens de Buruaga (General de Divisió i Tinent General de de l’exèrcit de l’Aire); Esteban Infates, Comandant de la División Azul i Tinent General) i Juan Yagüe (Tinent General i Ministre de l’Aire), entre altres. Van ser cadets de l’acadèmia al costat de Franco.

La lletra del l’Himne

Bé idò, anem a analitzar la lletra d’aquest himne. Té frases (o versos) com aquestes:
Ardor guerrero vibran nuestras voces... himno Sacrosanto... escucha España la canción guerrera… y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte… ante esa visión postrera orgullosos morirán… queda la fiel Infantería que, por saber morir, sabe vencer… Y la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…

Ens parla de guerra, de mort, de vessaments de sang, de vencedors i de vençuts... Indueix l’alteració de la pau i la convivència, que són valors que pretén una democràcia, i incita a què, per Espanya, els joves, alegres, aniran a la mort. La lletra –que té pocs valors- indueix a defensar un ‘pàtria’ falsificada i imposada i no el concepte de la democràcia, que és la voluntat de la gent. Quins joves d’avui poden subscriure –jurar- aquesta lletra? A més, la lletra adoctrina amb un credo (himno sacrosanto) a un Estat la Constitució del qual diu ser aconfessional (almanco ho diu!).

Per altra banda, cal no deixar passar de llis el darrer paràgraf de l’himne:
“Y estos que en la Academia Toledana / sienten que se apodera de sus pechos / con la épica nobleza castellana / el ansia altiva de los grandes hechos / te prometen ser fieles a su historia / y dignos de tu honor y de tu gloria”.

La cançó, com es pot veure, es tanca amb un altre tret característic del feixisme i de l’imperialisme: l’ànsia de conquesta, de submissió del territoris conquerits. És la gesta de l’èpica noblesa castellana, l’ànsia altiva dels grans fets amb promesa de fidelitat històrica. S’hi reflecteix l’absolutisme que arrossega l’estat espanyol d’ençà tres segles i la voluntat de recuperar l’'esplendor' de l’imperi que va ser, una volta perdudes les colònies d’ultramar. És la força innata de l’esperit militar espanyolista per imposar-se, talment va ocórrer a principis del segle XVIII, quan es van abolir totes les institucions dels territoris històrics i sotmetre així els ‘vençuts’ a les Lleis de Castella.

Després de veure els orígens i la simbologia que tenen alguns dels actes de les jures de bandera que es fan encara en el segle XXI, crec que resta poca argumentació per negar llur ideologia. Però per a més vergonya d’una Constitució, que no s’acaba de desembussar del franquisme, el 2003 la Resolució 500/10178/2003, del 5 de juny ratifica  que “se declara como Himno de Infantería, el actual himno de la Academia, el cual data de 1911..” No és un error d’any, és el 2003!

Per tant, tot allò que diu el batle sobre els actes de la jura de bandera que “se merece todo el respeto”, no hi estaré mai d’acord perquè a mi em dur a recordar el tràgic episodi del cop d’Estat i de la posterior repressió que va provocar tant dolor i va fer desaparèixer a tanta gent innocent, vexada, empresonada i afusellada només per les seues idees. És una vergonya que més de 70 anys després s’hagin de destapar les fosses comunes del franquisme per dignificar les víctimes d’aquella massacre feixista produïda i executada per l’Ardor guerrero dels qui llavors ja cantaven l’himne d’infanteria; o sigui aquells de “la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…


Quin desficaci confondre la llibertat d’expressió amb la ignomínia!




dimarts, 17 de gener de 2017

Un present de subconscient secular


Pròleg del llibre 
La Festes de sant Antoni del segle XVIII al segle XXI
de Florenci Sastre Portella - Col·lecció Jamma. Editor Miquel À. Anglada.



 Diuen els historiadors avesats en descobrir i reinterpretar la història nostrada, que s’Any de sa Desgràcia de 1558 deixà un buit immens per indagar en la part històrica que recula des del saqueig turc fins a la conquesta de l’illa pel rei Alfons III l’any 1287. La Terra cremada que caracteritzava les incursions de les flotes otomanes a qualsevol indret de la mediterrània no va fer cap excepció a la capital insular aquell fatídic juliol d’ara fa més de quatre segles. També els arxius de la Universitat General de Menorca van clapir i amb el fum de les flames marxà el coneixement que ha deixat òrfena bona part de la historiografia insular, si més no, 261 anys de la vida illenca que resten sense massa més referències que la d’alguns documents privats o passatges menorquins trobats a altres arxius de fora de l’illa.

  Tanmateix, no hi manquen esforços en els historiadors menorquins per anar teixint els elements que facin possible recompondre, en la mesura d’allò possible, la manera de fer i de ser d’aquella nova societat i cultura que s’establí a Menorca a finals del segle XIII. També, en concret, als referents i components hieràtics d’aquest impuls social de la que era una comunitat nova que vindria regulada pels furs, privilegis i observances que emanaven de l’Antic Règim en els territoris de la Corona d’Aragó. És sabut, emperò, que la influència de la fe catòlica, canalitzada pel poder de l’Església i en connivència amb els reis cristians de l’època, hi tenia un pes cabdal en l’organització social, política i econòmica de l’illa. El Pariatge de Jaume II, quant a l’organització judicial i parroquial de l’illa, és la prova més fefaent.

 I en tot aquest camp de recerca històrica menorquina pens que cal destacar les moltíssimes i interessants aportacions fetes pel prevere i arxiver municipal, Florenci Sastre Portella, autor del llibre  Les Festes de Sant Antoni. Del segle XVIII al XXI, el qual pretén aprofundir en tot allò que va esdevenir en el passat relacionat amb la Festa de Sant Antoni, després d’haver fet altres estudis previs de la Festa i al període que ara ens descriu. Una celebració envers un sant amb elements que no només són propis de la nostra illa sinó que el seu cerimonial també té a veure amb actes litúrgics i civils de molts altres indrets de la mediterrània i a molts pobles de l’antiga Corona catalano-aragonesa.

Sant Antoni a Menorca

 La devoció al sant del porquet i la base de la celebració és importada de fora, de la mà d’ordres d’antonians, preferentment de Mallorca. És cert que els Tres Tocs de dia 17 de gener simbolitzen un fet únic, commemorant l’entrada del Rei Alfons el Liberal a Ciutadella, però altres actes són més comuns als que també se celebren a altres llocs, incloent manifestacions de caire popular. Fins i tot la processó dels Tres Tocs té similituds amb altres cerimonials molt arrelats durant segles a altres ciutats i poblacions, com el ritual dels Tres Tombs; una mena de processó amb un penoner i tres cavallers del gremi de Sant Antoni (patró dels traginers i bastaixos) que, ben abillats i amb muntura guarnida, visitaven les autoritats i eren beneïts a l’església del sant Patró, per després donar tres voltes a l’illa de cases de l’església respectiva (vos sona açò a la festa de Sant Joan de Ciutadella?). No deixa de ser curiós: tres cavallers, un penó, el mateix patró sant Antoni i un recorregut urbà honorífic? (a Barcelona existí fins a finals del segle XIX, per exemple).

A Menorca hi conflueixen dos elements en la festivitat de sant Antoni:
la conquesta cristina de les tropes del rei Alfons III com a element únic i propi de la nostra illa, que tingué un caràcter político-militar, encara que amb notables influències religioses perquè l’empresa bèl·lica venia en nom de la cristiandat. I, per altra banda, la devoció i culte del sant que és una celebració catòlica comuna a la mediterrània occidental (encara que sant Antoni també ha estat advocat a orient) i que importa elements i cerimonials forans que se celebraven a altres llocs molt abans de la conquesta menorquina. De fet, dia 17 de gener és el dia que morí sant Antoni, l’any 356 de l’era actual; mentre que l’entrada del Rei Alfons el Liberal a Ciutadella fou dia 22 de gener (no el 17 -Aquest dia va desembarcar a l’Illa del Rei,  illot situat a l’interior del port de Maó) que és el que es representa en la processó dels Tres tocs.

El sant del porquet, del la creu de Tau, d’hàbit i barba blanca, de bastó o gaiata amb campaneta... és una iconografia comuna pertot arreu i compta amb una hagiografia a la que no se li coneixen divergències notables. Tanmateix, aquest sant, diuen, va ser invocat pel rei cristià per retre els sarraïns de l’illa. Per tant, haguera estat imprudent que la nova jerarquia eclesiàstica i els cristians establerts a l’illa al llindar del segle XIV, més prest o més tard, no haguessin optat per la veneració del sant que els “ajudà” a convertir aquesta terra a la fe cristina.


. Moment de donar els Tres Tocs de l'any 1920 . Foto Gentilesa de Borja Saura

 Foren mallorquins els primers patrons que s’establiren a Menorca en honor a Sant Antoni. Eren els obrers que regien l’Hospital de Mallorca, que reberen en herència uns terrenys on edificaren l’església dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, a Sant Bartomeu i a Sant Antoni (on és actualment la sala d’exposicions de Sant Josep, al carrer de santa Clara de Ciutadella). És així com a la nostra illa, d’ençà 1390, s’inicia l’advocació a Sant Antoni amb temple de culte i una organització gremial. I com tot, amb l’evolució dispar que les circumstàncies polítiques, administratives i militars provoquen. Tingué la seua obreria, que unia traginers, picapedres i fusters i que s’intueix, per si mateixa, com l’organització gremial més antiga de Menorca.

 És l’any 1575, 17 anys després de la desgràcia otomana, quan revifa de les cendres l’obreria de Sant Antoni per recuperar l’activitat: el cerimonial, el culte a sant Antoni i la processó inclosa per commemorar la conquesta del segle XIII.

 Aquella que es feia dir l’obreria més antiga de Menorca instava reiteradament als Jurats, l’any 1637 i 1639, per rebre ajut econòmic amb la finalitat de redreçar l’església que amenaçava ruïna. Una mostra més de l’esperit de no deixar perdre els elements i les formes tradicionals que van impulsar aquesta nova cultura a l’illa, malgrat el desastre bèl·lic otomà que haguera pogut canviar el curs de les coses.


Els nous “antonians”, la nova ubicació i els conflictes

 Aquest llibre de Josep Sastre Portella, La Festa de sant Antoni del segle XVIII al segle XXI, ens porta a endinsar-nos en aquest període des 300 anys ple de detalls i curiositats, com la competència i perjudici que significà que una nova ordre d’antonians de Mallorca sol·licitàs a la Universitat General de Menorca poder fundar un convent i hospital, fora muralles, en honor al sant. Començaren aquí els plets i les divergències, les pugnes, les pretensions i els recels amb els nous antonians; l’empenta de l’església menorquina per dignificar el sant, la seua festivitat i la patronia insular. També a nivell intern quan els pagesos de la confraria van reclamar que el caixer menor pagès pogués portar la bandera a la processó de sant Antoni, quan aquest privilegi només era reservat als obrers majors. També la pagesia va instar a les autoritats per disposar els seus membres també de caixer clavari (el tresorer, en diríem), com el tenien també els menestrals, entre altres moltes curiositats. Un període de dècades convulses.

 Tot plegat és el glatir d’una devoció i d’un prestigi que vivia al cor de bona part d’aquella societat estamental d’arrels medievals. Una idiosincràsia adobada al llarg dels segles que deixa entreveure, encara avui, molt dels trets d’una mentalitat heretada, on l’autoritat política, judicial i eclesiàstica hi exercia tot el seu poder llavors.

Sastre Portella, doncs, ens apropa al batec passional de l’obreria, dels afers de la Universitat envers aquesta festa i ens amplifica els detalls i les conseqüències. Una anàlisi feta des de la perspectiva que han deixat les actes i documents i que, per tant, malda d’exposar els fets des d’una base historiogràfica oficial, tot i que recull també documentació on ens situa en el vessant ciutadà o popular i en les inquietuds sentides al marge de l’oficialitat marcada des de l’administració.

 En aquest nou treball, l’autor ens reinicia amb la festa des de finals del segle XVII, perquè seria a l’esclat del XVIII quan es produeixen tots aquest canvis apuntats. Canvis que afecten més a l’organització i ubicació que no en el contingut commemoratiu.

 Seria, doncs, el 1696 quan el religiós antonià mallorquí fra Ponç Pastor demanà als Jurats permís per fundà un convent a defora de les muralles, concretament on s’hi situava la capella de santa Rosalia. La Universitat l’autoritzà però condicionat a:

 que degan vestir per religiosos y Canonges Reglars de dita santa Casa fills y naturals de la present isla de Menorca y que fundat que sia dit convent y casa del hospital de Sant Antoni dega ser casa de noviciat y los Religiosos que es vestiran degan esser fills y naturals de la present isla y no altrement”.

Processó . Foto Col·lecció A. Camps
 A partir d’aquí els interessants desvetlaments de l’autor per desglossar, mitjançant els manuscrits de l’arxiu, tot allò que ha envoltat aquesta obreria i la seua tradició civil i religiosa. Crec que és recomanable la lectura calmada i atenta dels passatges que ens descriu Florenci Sastre Portella per saber captar l’orgull i la gelosia que manifestava aquella gent d’ofici per mantenir les formes de ser i de fer de la societat illenca, vetlada sempre pels Magnífics Jurats, que al marge de l’empremta eclesiàstica, romania perenne el deure contra l’oblit del poder aristocràtic que dominava el govern:

 “per quant la festivitat de que es tracta es tant antiquissima y immemorial que no es pot dexar de fer per ser en memoria de la conquista de la isla...”

Per què ens encurioseixen tant aquestes lluites per a la preservació del patrimoni cultural? Quin element sociològic ens ha fet una societat que serva amb tanta ànsia els fets antics?

Benediccions i la rifa del porc

 Un altre aspecte és la benedicció d’animals (o ‘beneïdes’ com deim a Menorca) també associat a sant Antoni, patró dels animals domèstics, més en concret del bestiar de càrrega, que eren els animals dels traginers. Aquest, com ja s’ha dit, és un dels elements comuns de celebració en molts altres indrets i que també va arribar a Menorca. El fet és conegut a Mallorca i a Catalunya, on encara se’n fan. Són conegudes encara avui prou les que es duen as Migjorn Gran. Tanmateix les generacions actuals mai han sentit a parlar d’antigues benediccions de sant Antoni a Ciutadella, per posar un exemple. Però van existir. Hi ha indicis documentals que l’arxiver Florenci Sastre ha sabut espolsar en els toms antics assegurant que “Aquest acte (el de les beneïdes) quasi no ha deixat rastre en la documentació si no hagués estat per un plet que es produí davant el Reial Patrimoni l'any 1787”. Així, l’autor espipolla aquelles diligències judicials, que foren motivades perquè es volia edificar sobre la que és ara la placeta de davant Sant Josep, quan un vesí al·legà que allà s’hi havien de fer les beneïdes acostumades com feia 80 anys enrere:

”4º Diga si sabe ô ha huido decir que antes que en Ciutadela huviesse canonigos regulares de San Antonio la misma funcion que actualmente se hace en la iglesia de San Antonio extra muros de bendecir cavallos mulos y otras bestias el dia de San Antonio se hacia en la plaçuela de Sant Joseph de modo que dicha iglesia se llama de Sant Joseph y San Antonio y si jusga el declarante que en caso de extinguirse la religion de San Antonio la referida foncion se haria otra ves en dicha plasuela”.

 Tot i que molts declarants no havien sentir parlar mai sobre aquestes celebracions, alguns altres ho confirmaven:

”Que solamente ha ohido dezir, si bien no se acuerda á quien particularment, de que la funcion de bendizir las Bestias el dia de San Antonio se hazia en la Plasuela mensionada, antes de fundarse la casa de los Antoninos; e igualmente ha ohido dezir que por ese motivo estava empedrada dicha Plasuela ya de antigo, y ella solamente, y no otra Plasuela ni calle alguna”.

 A més de reblar que aquests actes se celebraven davant l’antiga església de Sant Antoni, la pregunta dels estaments judicials deixa clar que les benediccions que es feien a la placeta van ser després traslladades al convent i hospital de Sant Antoni. Per als amants de les curiositats històriques aquests fets que ens detalla l’autor ens ajuden una mica més a comprendre els racons del nostre poble: el per què hi ha una placeta petitona davant la sala de Sant Josep!

Les corregudes d’animals durant la festivitat de sant Antoni també ens deixa un interrogant de si eren habituals, per mor d’algun judici. Tot i així, hi ha documentades representacions que es feien al carrer sobre la Conquesta del rei Alfons i d’alguna batalla de moros i cristians celebrada a la plaça des Born.

La rifa d’un porc seria un altre acte que és comú a altres indrets, malgrat sembli un tradició ciutadellenca. El llibre de Satre Portella ens descobreix que el sorteig del porcell a Ciutadella existeix, com a mínim, des de 1780. I que rifes similars s’han fet i es fan a altres llocs. També les prerrogatives de què gaudien els porcs que cuidaven els antonians passejats pels carrers del nucli antic. Un fet constatat també, fa segles, per ordres d’antonians de Barcelona i que l’autor ens descobreix que també es feia a Ciutadella. Sabeu el que podien fer els porcs uns dies a Ciutadella, sense que ningú els pogués fer res sota multa assegurada del mostassaf?


Ajuntament de 1932, any en què el consistori de la II República no hi participar. Foto Agustí Saiz

Curiositats

 La història que porta aquest llibre també ens farà conèixer las canonades que es disparaven per la Contramurada al pas de la processó i com les salves de celebració van donar pas, temps després, a les bandes de música, incorporades,  sembla ser, amb la commemoració del sisè aniversari de la conquesta (1887) i a instàncies de l’Ajuntament. També en quin moment apareix la Marcha Real a la processó; els períodes polítics més convulsos de principis dels segle XX, en què la Corporació Municipal es distancia de la celebració; o quan una comissió ciutadana vetlà per mantenir els cerimonial antic o també la polèmica periodística entre diversos sectors socials en la forma de fer la festa...

 Fins i tot, Sastre Portella troba documents on es detalla la forma de procedir en la festivitat -davant la premonició que la festa perdia l’esplendor antiga- deixant constància escrita perquè no s’oblidàs com se celebraven tots els actes; la redacció d’un tipus de reglament o protocol o les festes socials de caràcter musical que es van introduir al voltant de la festivitat.

 Acabat el règim franquista, a molts ja ens serà més conegut aquest període, però també hi trobam les primeres referències de les institucions democràtiques; la recuperació del concepte de menorquinitat en què esdevingué la festa a través del nou Consell de Menorca; la primera dona que donà els tres tocs... Molts d’aquests detalls els trobarem en la reproducció de les cròniques periodístiques que en fa l’autor al llibre.

 Per als amants de la història més nostra, és aquest un recull de dades i documents on hi podem trobar noves visions, descobrir elements que poden semblar poc importants però que ens porten a comprendre més coses del nostre passat i a lligar-les amb el que som, encara que en molts passatges no ho vulguem admetre.

 No sé si estic molt convençut del que deia Oscar Wilde que “l’únic deure que tenim amb la història és reescriure-la”. El que sí tenc clar és que no l’hem d’esborrar, perquè llavors ens esborraríem a nosaltres mateixos.


 Bep Joan Casasnovas Mascaró