dissabte, 2 de setembre de 2017

De quan l’Ajuntament delegà l’ordre tradicional


Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (i 8)   

A mi sempre m’ha donat la impressió que, llegint l’obra santjoanera, Mestre Bep Padet ens volia dir coses. Volia que el Poble fos conscient en cada moment de la festa i també (com els antics jurats) vetlàssim per la puresa, entesa aquesta com allò essencial que no pot perdre la nostra celebració.

Josep Pons Lluch, a l'arxiu municipal
És evident que l’autor va escriure uns Protocols l’any 1977 procurant de guardar-hi la forma tradicional de celebrar la festa, però només va deixar constància en les formes i estils de la celebració pel que fa referència a poc més de la segona meitat del segle XX i fins i tot hi recull les formes que han variat en tot allò que era costum. Potser hagi estat respectuós amb les decisions preses per l’autoritat d’aquest període (els dos darrers terços del segler XX), però en l’estudi i obra completa que en fa Pons Lluch de la festa no dubta quan diu a la pàgina 30 del llibre “L’Origen Religiós de les Festes de Sant Joan”:

"...per tant queda ben aclarit:
-a) Que el fer les nominacions dels Obrers i Caixers de les Obreries i Caixeries de la Parroquial Església de Ciutadella (entre les qual també hi havia la de Sant Joan) era norma privativa de la Universitat”.
“ -b) Comprovam que era immutable l'obligació dels Jurats en fer anualment les nominacions dels Obrers i Caixers de les Obreries de la Parroquial Església i que estava al seu esment vetlar per la seua puresa".

Universitat, primer, Ajuntament després... fins l’any 1946, que aquest fet canvia. Es quan es va constituir la Junta de Nobles (o ex caixers senyors) i l’Ajuntament delegà en aquest organisme el nomenament dels membres de la Junta de Caixers. Mai en tota la història hi ha hagut semblant transposició.

Tot plegat, s’ha de concloure que l’estima que tenia en Josep Pons Lluch a la Festa s’encomana a qui llegeix la seua obra. Aprofundir en les seues investigacions és aprofundir en el coneixement de la Festa i per tant en l’amor cap aquesta celebració. Celebrem la seua feina i  agraïm la constància dels seus fills per voler fer abastar l’obra del seu pare a tot el poble de Ciutadella.

I acab amb un nota de l’editor de la Col·lecció Jamma, Miquel Àngel Anglada, a la que és la quarta edició dels Protocols de les Festes de Sant Joan de Ciutadella:

“És per açò que som del parer que tenim el dret i el deure de fer respectar els nostres costums: el dret perquè són nostres, i el deure per respecte als nostres avantpassats.”

Així idò, santjoaners d’avui, el sentiment i fidelitat a l'antigor de la festa no és pot fer oblidant els ciutadellencs d'ahir, alhora que tenim la responsabilitat de fer-ho arribar el millor possible als ciutadellencs de demà, tot considerant el llegat que ens ha deixat Mestre Josep Pons Lluch i apel·lant a la història que resta escrita en els nostres arxius.


dimarts, 29 d’agost de 2017

Del Reglament Municipal de 1843 als protocols de 1977

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (7)

Van passar 140 anys d’aquell contratemps de 1703 i de nou Sant Joan havia perdut esplendor i bona part de la puresa antiga. D’aquí que novament, les autoritats locals, que feia poc formaven part del nou Ajuntament -una volta abolit l’Antic Règim de les Universitats l’any 1835, van fer constar, debatent de les festes el 30 de juny de 1843, el següent:

“Se han introducido en ellas algunes prácticas y abusos que convendría tal vez reformar, y poner en observación otras que seria bien hacer revivir, acordó el Auyuntamiento nombrar y nombra una comisión... para que tomando en cuenta con su ilustración todo lo relativo a la citada fiesta se ocupe en la formación de un reglamento o estatutos que sirvan en lo sucesivo de Norte y guía a los que han de dirigir la citada función.”

Imatges d'en primer. Festes de Sant Joan
La comissió va estar formada per persones expertes dels diferents estaments. Llavors la festa va ser refeta però només per recuperar l’esplendor d’antany. Aquí hi trobam l’excepció que 25 anys després va ocórrer el fet polític del període revolucionari, que ja hem comentat i que va significar molta preocupació.

Si de 1703, amb l’Scriptura Pública, van transcórrer 140 anys fins que no es va redactar un nou ordre de com fer Sant Joan, des de 1843 han passat, curiosament, quasi 140 anys, concretament 134, fins que no hi ha una nova revisió, que són els Protocols de Josep Pons Lluch de 1977. Potser Pons Lluch no representava pròpiament l’Ajuntament, però n’era l’arxiver municipal i membre de la Junta Municipal de Sant Joan. Sempre, emperò, es va basar en la substància antiga. I açò també ho deixa escrit al pòrtic d’aquests Protocols:

“Quant a l’esdevenidor, deixam unes pàgines en blanc (açò era a la primera edició), per poder-hi anotar les reformes o canvis que per evolució puguin sorgir en el pervenir (o el que hagi pogut oblidar-se), quedant, emperò, resguardat al mateix temps el que pugui menysprear-se; ni manco anul·lar-se el seu passat com tampoc el present; pauta que hem pretès seguir en la formalitat del llibre de les Set Sivelles, exclusiu de les Festes de Sant Joan”.

Segurament hi havia coses en la presa de decisions sobre la Festa en què no hi estava d’acord. Fets dels quals no si mostrava massa favorable, com l’any 1966 amb la declaració de “Fiestas declaradas de Interés Turístico-Nacional”, promogudes pel Ministerio de Información y Turismo, per posar un exemple. Per altra banda, no sé que en pensaria ara Pons Lluch del fet que la Junta Municipal de Sant Joan s’hagi suprimit (o s’hagi inutilitzat); ell que en va ser membre fundador de la mateixa. En Bep Padet també ens volia fer veure que havíem d’actuar per saber recuperar coses perdudes i ho volia fer saber al poble, més enllà del que poguessin fer les autoritats un moment donat de la història.

Un altre historiador, Florenci Sastre Portella, prou coneixedor també de les Festes; escriu en el pròleg del llibre de Pons Lluch “Sis anys sense Caixer Senyor”:
“Quin és el secret de la pervivència de Sant Joan? Jo crec –diu Sastre Portella- que és la conjunció de dues voluntats: la de les nostres autoritats (primer la Universitat, i després l’Ajuntament), que lluitaren per mantenir-la contra els seus detractors, que n’hi va haver i no foren pocs, i la del poble, que se la va fer seua i la va integrar en la seua personalitat col·lectiva”.  Considera també Sastre Portella la importància de les cròniques antigues i l’empremta dels Jurats (autoritats) però destaca també la consideració del poble. Més avall, en el mateix pròleg Sastre parla clar i diu: “la festa ha de ser de tots els que se l’estimen, no d’un grup partidista. L’estudi que en fa d’aquests sis anys anòmals Pons Lluch és exhaustiu (es refereix al període revolucionari). Cal llegir-lo amb atenció i treure’n profit.
Cal llegir-lo amb atenció i treure’n profit.

Continuarà...



dijous, 10 d’agost de 2017

La primera escriptura sobre com celebrar Sant Joan

El protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (6)

 Tornem a la pregunta inicial. Devia pensar Pons Lluch que al tombant de final de Segle XX, els any 70 o 80, la festa estava en perill? Ell tenia clar que tot té una més aclarida interpretació si s’arriba a conèixer el nucli, el fons, l’origen de les coses. Ell es va cremar les celles per endinsar-se fins baix en aquest tipus de coneixement. I sabia que partint de la soca i arribant a l’arrel, seria capaç d’entendre els significat de la darrera fulla que guaita a dalt la copa de l’arbre.

 Miquel Àngel Mir Allès, en el pròleg de la primera edició dels Protocols de les Festes de Sant Joan l’any 1977, en feia una referència similar quan deia:  “crec que no hi ha cap ciutadellenc que no s’estimi Ciutadella. Però perquè aquest amor nostre sigui realment fort, sincer i sencer, no hi ha com procurar que les seues arrels vagin el més endins possible. Pensem el que diuen el pagesos –afegia Mir Allès- que els arbres tant tenen d’arrels com de branques”.

Font: Fotografies Antigues de Ciutadella

 Ell, en Josep Pons Lluch, com un antic Jurat de l’antiga Universitat, ha vetlat sempre per mantenir l’esplendor de la festa, però conscient que l’evolució del temps i les noves formes motivaria canvis inevitables. I així ho diu ben clar als Protocols de les Festes de Sant Joan. Ell, el que ens demana amb la seua obra, és que sapiguem mantenir aquell esperit d’antigor, allò substancial que ens ha llegat la festa, l’essència d’identitat que perdura amb els segles i ho demana igual per a tothom, al marge de les idees i de les preferències.

Scriptura Pública de 1703

 És molt llarga la història de Sant Joan, però tal com defineixen els historiadors, i sobre tot Pons Lluch, podríem marcar tres punts d’inflexió per preservar les formes antigues de fer Sant Joan: una seria el setge turc que va patir la ciutat l’any 1558. Molts anys va tardar Ciutadella per recuperar-se d’aquell cop invasor, però només sis anys va tardar la població per recuperar la Festa. I en la mesura de les seues possibilitats, per tornar a nomenar, els Jurats de la Universitat, una Obraria de Sant Joan. Lentament la festa va tornar omplir el cor de la gent. Fins i tot va tenir unes dècades de gran esplendor al llarg del segle següent, el segle XVII.

 No obstant açò, la celebració va decaure notablement els darrers anys d’aquell segle XVII fins al punt que un noble, Bernat Josep Olives, es va negar a sortir com a Caixer Clavari (caixer senyor) quan va ser nomenat. “Tan macades de categoria van arribar a estar les festes – escriu Pons Lluch a l’Origen religiós....-, que quan fou elegit el Magnífic Bernat Josep Olives es va originar un procés (que va omplir molts de folis) en el qual van intervenir procuradors, advocats, el Governador, el Tribunal de Governació i la Reial Audiència de Mallorca”. Hi va haver molta preocupació, segons l’autor, perquè la Universitat entenia que si no es guanyava aquell plet, Sant Joan podria acabar.
             
 Bé, per resumir, els Jurats van guanyar el procediment judicial i el Governador va disposar de redactar un document de com s’havien de fer els actes de la festa perquè fos entregat a D. Bernat Josep Olives amb l’obligació de fer-lo complir: “La qual consuetut se deu observar y executar conforme al tenor de la dita sentència”. Aquest document se’l coneix com Scriptura Pública i data de 1703. I probablement siguin els primers “protocols” escrits. Constava de 7 capítols, no massa llargs, on s’indicaven l’ordre i els passatges de la qualcada el Dissabte i Dia de Sant Joan. Parla des Born, d’anar a Sant Joan de Missa, de fer ses corregudes amb festers per il·luminar sa plaça i carrers; de fer un refresc a la casa noble; del dia del patró parla de baixar as Pla, de celebrar missa, etc. Pons Lluch ens recorda que aquella Scriptura Pública va reactivar una festa que travessava cert desinterès; que l’obligació, per llei, de qualcar i la insistència dels Jurats era determinant per mantenir una vella tradició. I així la Festa va ser recuperada.


Continuarà...


divendres, 4 d’agost de 2017

L’antigor vista des del filtre que l’embelleix


Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (5)

El diàleg en forma d’escriptura que protagonitzen l’antropòleg cubà, Fernando Ortiz, en el text de l’assaig (Estudio monográfico de las Fiestas menorquines, Cuba 1908), i Mestre Benejam, autor del pròleg, deixa encara més curiositats:

“Y voy a terminar este sencillo prólogo –seguia Mestre Benejam- declarándome misoneísta a mi manera, ya que de misoneísmo trata mi buen Ortiz, atribuyendo tal caràcter a la manera de ser de los ciudadelanos (com si es sentís ferit d’orgull!).  “Distingamos, amigo Fernando. Muchos hombres rechazan las ideas nuevas porque les perturban en su manera de ser, y no quieren oir hablar siquiera de ellas. Otros permanecen en su quietismo por pereza de inteligencia y enervamiento de ánimo, y no quieren tomarse el trabajo de innovar. Más otros con espíritu moderno y avanzado –y yo pertenezco a este número- son amantes de lo viejo porque lo ven a través de un prisma que lo embellece, aunque se hallen convencidos de lo contrario. (...) Ciudadela constituye un pueblo morigerado (o sigui, d’afectes moderats i de bones costums), però apático; devoto en gran parte, però frío; bien que la apatia y la frialdad pueden ser originadas por el medio ambiente y por la falta de estímulo”.

Facebook - Fotos Antigues de Ciutadella

 Quin rebrot santjoaner li surt a Mestre Joan Benejam a favor de conservar la festa, no? Yo soy amante de lo viejo porque lo veo a través de un prisma que lo embellece”. No crec que a Joan Benejam li sortís així com així el pròleg, de forma casual. Pensau que Joan Benajam i Vives torna a Ciutadella des de Blanes (on feia escola) l’any 1869, l’any que l’Ajuntament és sotmès a la Junta revolucionària. Tenia 23 anys, i va fundar una escola privada. En ple període revolucionari, l’any 1873 obté la plaça de Mestre d’Escola Pública. Per tant, a ell, de perfil republicà, coneixedor i interessat per la causa política, li seria ben coneguda la situació que va viure Ciutadella amb aquells sis anys sense Caixer Senyor i d’alteració de la Festa de Sant Joan.

 Jaume Mascaró, finalitza l’article que vos comentava amb una reflexió no menys interessant. “Em sembla –escriu- que hi ha en aquesta amable confrontació entre mestre i deixeble el nucli de la història dels darrers 150 anys de Ciutadella: És Sant Joan –es demana- una expressió de l’esperit ‘conservador’ dels ciutadellencs, o tal vegada, només un fonament, una arrel, que fa possible la novetat i el futur sense perdre la identitat? Més de 100 anys després, el debat és obert”, conclou Mascaró.

 Bé idò, així, hem de saber entendre que les lloances que escrivia Pons Lluch sobre la corporació revolucionària d’aquell període, (Junta Revolucionària de Salvació i Gobierno-1868-1974) era ben sentida i sincera. Elogiava aquells governants perquè en la manera que van poder, van intentar salvaguardar l’esperit antic en la forma de celebrar Sant Joan, tot i que fossin de pensament polític molt contrari a com pensava Josep Pons Lluch. També Mestre Benejam, estimava les formes de conservar les coses antigues perquè les volia veure a través del filtre que les embelleix. Joan Benejam també s’estimava, a la seua manera, la Festa de Sant Joan i no la volia alterada. Va escriure Foc i Fum, una història d’amor amb el marc de la festa com a rerefons. La va escriure amb tot el respecte, però sense trair les seues idees. Hi va fer dir que sonaven s’Himne des Riego, que era un himne republicà i que mai ha estat censurat. A més, vos heu demanat mai per què dues figures tant importants en la llarga història de Sant Joan, com són el Caixer Senyor i sa Capellana, no hi surten a Foc i Fum? Mestre Benejam va fer una obra amb personatges senzills, de vides senzilles, una obreta amb direcció pedagògica per a la gent del poble. Perquè, igual que Pons Lluch, sabia que els ciutadellencs i ciutadellenques eren la base fonamental perquè Sant Joan es projectàs intacte a través dels temps, però sense perdre el sentit de l’aportació popular, que la volia construïda des del criteri i estima dels ciutadans i no mitjançant imposicions ideològiques, que hi han estat i hi són. I ja sabeu com acaba Foc i Fum, no? “Guardem sempre memòria, memòria d’aquest fet”. Un missatge clar al poble, encara que és un missatge sociològic sobre com entendre el progrés i la justícia i no en el sentit d’una lloança cega cap a la festa, ja que Mestre Benejam el que escrivia tenia sempre un missatge clar cap a la gent, d’aquí aquesta frase tan seua: “La persona instruïda porta al front una llum que il·lumina ses petjades”.

Continuarà...