dijous, 10 d’agost de 2017

La primera escriptura sobre com celebrar Sant Joan

El protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (6)

 Tornem a la pregunta inicial. Devia pensar Pons Lluch que al tombant de final de Segle XX, els any 70 o 80, la festa estava en perill? Ell tenia clar que tot té una més aclarida interpretació si s’arriba a conèixer el nucli, el fons, l’origen de les coses. Ell es va cremar les celles per endinsar-se fins baix en aquest tipus de coneixement. I sabia que partint de la soca i arribant a l’arrel, seria capaç d’entendre els significat de la darrera fulla que guaita a dalt la copa de l’arbre.

 Miquel Àngel Mir Allès, en el pròleg de la primera edició dels Protocols de les Festes de Sant Joan l’any 1977, en feia una referència similar quan deia:  “crec que no hi ha cap ciutadellenc que no s’estimi Ciutadella. Però perquè aquest amor nostre sigui realment fort, sincer i sencer, no hi ha com procurar que les seues arrels vagin el més endins possible. Pensem el que diuen el pagesos –afegia Mir Allès- que els arbres tant tenen d’arrels com de branques”.

Font: Fotografies Antigues de Ciutadella

 Ell, en Josep Pons Lluch, com un antic Jurat de l’antiga Universitat, ha vetlat sempre per mantenir l’esplendor de la festa, però conscient que l’evolució del temps i les noves formes motivaria canvis inevitables. I així ho diu ben clar als Protocols de les Festes de Sant Joan. Ell, el que ens demana amb la seua obra, és que sapiguem mantenir aquell esperit d’antigor, allò substancial que ens ha llegat la festa, l’essència d’identitat que perdura amb els segles i ho demana igual per a tothom, al marge de les idees i de les preferències.

Scriptura Pública de 1703

 És molt llarga la història de Sant Joan, però tal com defineixen els historiadors, i sobre tot Pons Lluch, podríem marcar tres punts d’inflexió per preservar les formes antigues de fer Sant Joan: una seria el setge turc que va patir la ciutat l’any 1558. Molts anys va tardar Ciutadella per recuperar-se d’aquell cop invasor, però només sis anys va tardar la població per recuperar la Festa. I en la mesura de les seues possibilitats, per tornar a nomenar, els Jurats de la Universitat, una Obraria de Sant Joan. Lentament la festa va tornar omplir el cor de la gent. Fins i tot va tenir unes dècades de gran esplendor al llarg del segle següent, el segle XVII.

 No obstant açò, la celebració va decaure notablement els darrers anys d’aquell segle XVII fins al punt que un noble, Bernat Josep Olives, es va negar a sortir com a Caixer Clavari (caixer senyor) quan va ser nomenat. “Tan macades de categoria van arribar a estar les festes – escriu Pons Lluch a l’Origen religiós....-, que quan fou elegit el Magnífic Bernat Josep Olives es va originar un procés (que va omplir molts de folis) en el qual van intervenir procuradors, advocats, el Governador, el Tribunal de Governació i la Reial Audiència de Mallorca”. Hi va haver molta preocupació, segons l’autor, perquè la Universitat entenia que si no es guanyava aquell plet, Sant Joan podria acabar.
             
 Bé, per resumir, els Jurats van guanyar el procediment judicial i el Governador va disposar de redactar un document de com s’havien de fer els actes de la festa perquè fos entregat a D. Bernat Josep Olives amb l’obligació de fer-lo complir: “La qual consuetut se deu observar y executar conforme al tenor de la dita sentència”. Aquest document se’l coneix com Scriptura Pública i data de 1703. I probablement siguin els primers “protocols” escrits. Constava de 7 capítols, no massa llargs, on s’indicaven l’ordre i els passatges de la qualcada el Dissabte i Dia de Sant Joan. Parla des Born, d’anar a Sant Joan de Missa, de fer ses corregudes amb festers per il·luminar sa plaça i carrers; de fer un refresc a la casa noble; del dia del patró parla de baixar as Pla, de celebrar missa, etc. Pons Lluch ens recorda que aquella Scriptura Pública va reactivar una festa que travessava cert desinterès; que l’obligació, per llei, de qualcar i la insistència dels Jurats era determinant per mantenir una vella tradició. I així la Festa va ser recuperada.


Continuarà...


divendres, 4 d’agost de 2017

L’antigor vista des del filtre que l’embelleix


Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (5)

El diàleg en forma d’escriptura que protagonitzen l’antropòleg cubà, Fernando Ortiz, en el text de l’assaig (Estudio monográfico de las Fiestas menorquines, Cuba 1908), i Mestre Benejam, autor del pròleg, deixa encara més curiositats:

“Y voy a terminar este sencillo prólogo –seguia Mestre Benejam- declarándome misoneísta a mi manera, ya que de misoneísmo trata mi buen Ortiz, atribuyendo tal caràcter a la manera de ser de los ciudadelanos (com si es sentís ferit d’orgull!).  “Distingamos, amigo Fernando. Muchos hombres rechazan las ideas nuevas porque les perturban en su manera de ser, y no quieren oir hablar siquiera de ellas. Otros permanecen en su quietismo por pereza de inteligencia y enervamiento de ánimo, y no quieren tomarse el trabajo de innovar. Más otros con espíritu moderno y avanzado –y yo pertenezco a este número- son amantes de lo viejo porque lo ven a través de un prisma que lo embellece, aunque se hallen convencidos de lo contrario. (...) Ciudadela constituye un pueblo morigerado (o sigui, d’afectes moderats i de bones costums), però apático; devoto en gran parte, però frío; bien que la apatia y la frialdad pueden ser originadas por el medio ambiente y por la falta de estímulo”.

Facebook - Fotos Antigues de Ciutadella

 Quin rebrot santjoaner li surt a Mestre Joan Benejam a favor de conservar la festa, no? Yo soy amante de lo viejo porque lo veo a través de un prisma que lo embellece”. No crec que a Joan Benejam li sortís així com així el pròleg, de forma casual. Pensau que Joan Benajam i Vives torna a Ciutadella des de Blanes (on feia escola) l’any 1869, l’any que l’Ajuntament és sotmès a la Junta revolucionària. Tenia 23 anys, i va fundar una escola privada. En ple període revolucionari, l’any 1873 obté la plaça de Mestre d’Escola Pública. Per tant, a ell, de perfil republicà, coneixedor i interessat per la causa política, li seria ben coneguda la situació que va viure Ciutadella amb aquells sis anys sense Caixer Senyor i d’alteració de la Festa de Sant Joan.

 Jaume Mascaró, finalitza l’article que vos comentava amb una reflexió no menys interessant. “Em sembla –escriu- que hi ha en aquesta amable confrontació entre mestre i deixeble el nucli de la història dels darrers 150 anys de Ciutadella: És Sant Joan –es demana- una expressió de l’esperit ‘conservador’ dels ciutadellencs, o tal vegada, només un fonament, una arrel, que fa possible la novetat i el futur sense perdre la identitat? Més de 100 anys després, el debat és obert”, conclou Mascaró.

 Bé idò, així, hem de saber entendre que les lloances que escrivia Pons Lluch sobre la corporació revolucionària d’aquell període, (Junta Revolucionària de Salvació i Gobierno-1868-1974) era ben sentida i sincera. Elogiava aquells governants perquè en la manera que van poder, van intentar salvaguardar l’esperit antic en la forma de celebrar Sant Joan, tot i que fossin de pensament polític molt contrari a com pensava Josep Pons Lluch. També Mestre Benejam, estimava les formes de conservar les coses antigues perquè les volia veure a través del filtre que les embelleix. Joan Benejam també s’estimava, a la seua manera, la Festa de Sant Joan i no la volia alterada. Va escriure Foc i Fum, una història d’amor amb el marc de la festa com a rerefons. La va escriure amb tot el respecte, però sense trair les seues idees. Hi va fer dir que sonaven s’Himne des Riego, que era un himne republicà i que mai ha estat censurat. A més, vos heu demanat mai per què dues figures tant importants en la llarga història de Sant Joan, com són el Caixer Senyor i sa Capellana, no hi surten a Foc i Fum? Mestre Benejam va fer una obra amb personatges senzills, de vides senzilles, una obreta amb direcció pedagògica per a la gent del poble. Perquè, igual que Pons Lluch, sabia que els ciutadellencs i ciutadellenques eren la base fonamental perquè Sant Joan es projectàs intacte a través dels temps, però sense perdre el sentit de l’aportació popular, que la volia construïda des del criteri i estima dels ciutadans i no mitjançant imposicions ideològiques, que hi han estat i hi són. I ja sabeu com acaba Foc i Fum, no? “Guardem sempre memòria, memòria d’aquest fet”. Un missatge clar al poble, encara que és un missatge sociològic sobre com entendre el progrés i la justícia i no en el sentit d’una lloança cega cap a la festa, ja que Mestre Benejam el que escrivia tenia sempre un missatge clar cap a la gent, d’aquí aquesta frase tan seua: “La persona instruïda porta al front una llum que il·lumina ses petjades”.

Continuarà... 


divendres, 28 de juliol de 2017

Influència atàvica o una immanència inconscient?

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (4)

 Jaume Mascaró Pons, antropòleg, escrivia un article a la Revista de Sant Joan del Diari Menorca de 2003, que titulava “Som els ciutadellencs misoneistes? (misoneisme significa aversió a les novetat, a les innovacions, sinònim de neofòbia) i l’article feia referència a l’advocat i antropòleg cubà Fernando Ortiz, que tenia família a Ciutadella i on va venir quan tenia només un any. Ortiz va viure aquí entre 1882 i 1895, (14 anys) i va ser alumne de Mestre Joan Benejam. 

Pilio Piris. Facebook - Fotos Antigues Ciutadella

 Ortiz va publica un “Estudio monográfico de las Fiestas menorquinas”, una conferència que va pronunciar a Madrid l’any 1901 i que va ser publicada a L’Havana, Cuba, l’any 1908. Diu un fragment, d’aquest “estudio”, que cita Mascaró a l’article:

 “Y la celebración en el siglo XX de una fiesta al estilo del siglo XV, nos hace comprender el caràcter altamente misoneista de los menorquines, que han logrado mantener una fiesta caballeresca peculiar a través de las varias dominaciones que ha experimentado la isla y de las transformaciones políticas de España”

 “Curioso es mencionar –escriu Ortiz- lo sucedido cuando la proclamación de la República espanyola. El pueblo contra el clero y la nobleza, dueño del municipio, quiso celebrar como siempre la Fiesta de San Juan y la celebró con ligeras variantes, nombrando en vez de un mayordomo noble a un concejal y sin que se resintiera el aspecto religioso de la misma, pues no falto clérigo que aceptase el puesto de mayordomo. Los republicanos -segueix Ortiz- eran enemigos del clero però ante la inveterada costumbre se celebró misa para la cabalgata y nadie puso reparo. Entretanto, los nobles con sus payeses celebraban en un cortijo la fiesta como si estuvieran en el interior de la Ciudad. No puede atestiguarse mejor el misoneísmo de la Ciudadela de Menorca”.

I seguim reproduïnt la crònica d’Ortiz. “Las fiestas caballerescas de San Juan en Ciudadela de Menorca, nos transportan ideológicamente a un estado social de cuatro siglos, nos hacen vivir por un dia, aquellos tiempos. (...) Procuren conservarlo los menorquines, que las fiestas hípicas no haran papel deslucido en la arqueología social, como no lo hacen los talaiots y taules, esos riquísimos vestigios de la civilización prehistòrica que con tanto celo han sabido conservar (...) ...es un deber de honrados y de cultos, mantenerlas en el mismo estado a que hoy han logrado llegar (parla de 1901); para prestigio de Menorca, para ensueño de románticos, para curiosidad de viajeros y para estudio de los hombres de ciencia”.

 I com ho va endevinar Fernando Ortiz!! Era un home intel·ligent, que va escriure açò quan només tenia 20 anys, i quan havia viscut a Ciutadella només 14 anys! Però mirau el que deia Joan Benajam al pròleg que li va fer a aquest llibret. Ja sabreu que Mestre Benejam va ser un agnòstic i republicà convençut i per tant no tenia massa afinitat ni amb la noblesa ni amb l’Església:

 “Mil veces he pensado yo sobre las razones que asistían a los menorquines y especialmente a los ciudadelanos para mantener en la època presente (recordem, 1901) unos espectáculos, fiel reflejo de los tiempos medievales, que el realismo moderno nos hace aparecer chocantes y no muy puestos en razón, y no sé si es por ciertos atavismos que nunca he conseguido estirpar de mi ánimo (...), lo cierto es que no quisiera que se alteraran ni desparecieran. Me declaro ipso facto, acérrimo partidario de todo el aparato, simulcaro o lo que fuera que se despliega en Ciudadela todos los años por San Juan, espectáculo el más popular y el más típico de cuantos he conocido”.

 Ja ho veis, ell, progressista com era, fa una defensa curosa de determinades formes de conservar l’antigor de Sant Joan, i no hi vol innovacions que la desvirtuïn.

(continuarà...) 



divendres, 21 de juliol de 2017

Quelcom innat per jutjar l’amor antic a Sant Joan


Els protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (3)

 Cert que els nomenaments fets per l’Ajuntament de Ciutadella en la forma tradicional, van tenir inconvenients aquells anys (període revolucionari de 1868-1874) perquè al principi molts dels caixers elegits van renunciar a sortir a la Festa de Ciutadella, per la qual cosa van ser substituïts. També ens conta Pons Lluch que l’Ajuntament instava als propietaris de cavalls perquè els prestassin i poguessin anar a la Festa, però que hi van trobar moltes dificultats. També es cert, segons l’autor, que molts dels regidors que eren triats com a Caixer Major, no volien sortir al·legant que no sabien qualcar, però també perquè veien que les noves determinacions imposades pel nou ordre polític a l’Ajuntament creava confusió i desafecte a bona part de la població, segons ens recorda al llibre l’autor en funció de les cròniques de la premsa de l’època. De fet els cavalls participants aquells anys eren pocs. Se’n van comptar només 14 un any als Jocs des Pla. Per tant, aquella festa tan antiga anava decaient per al poble.  Dins tot aquesta alteració, indicar també que aquells anys van ser políticament convulsos: Junta de Salvación y Gobierno, després hi hagué un rei italià a Espanya, Amadeo de Saboya, que ningú volia i va abandonar al cap de dos anys; hi va haver un temps de República, per després arribar la restauració Borbònica.
 
Fotos Antigues de Sant Joan - Facebook
 Tanmateix, Pons Lluch defensa i elogia els regidors d’aquell ajuntament sotmès a la Revolució. Ho diu així: “És d’admirar l’entusiasme i fermesa que posen els edils en el compliment de les normes introduïdes (i que no dubtaren en acceptar) lluitant abrivadament per imposar-les, així com l’interès que hi posaren perquè no es trenqués la continuïtat d’aquestes centenàries festes; aquesta fermesa ens fa recordar –diu Pons Lluch- el caràcter intransigent i inflexible que caracteritzava els Magnífics Jurats de la Universitat General de Menorca i Particular de Ciutadella, que tant van haver d’imposar-se per no veure interrompudes aquestes tradicionals festes”. (pag. 32)
 
 I en un altre passatge del llibre Sis anys sense Caixer Senyor... Una mica més endavant, Pons Lluch reitera les lloances a la corporació municipal, perquè entenia l’autor que aquells membres de l’Ajuntament actuaven, en relació a la Festa, en contra de la seua voluntat i sentiment i perquè notaven que aquella antiga celebració s’havia trastocat i havia decebut el poble. Ho escriu així:

 “Tenint en compte els contratemps, oposició i disgusts que els representa la celebració de les innovades festes, sense comptar les dificultats pròpies de tot consistori agreujat per manca de numerari (doblers), no podem per més que admirar els nostres regidors només que sigui per la seua tenacitat i interès per no veure les festes interrompudes”.
 
 Compara els regidors de l’època revolucionària amb els Jurats de la Universitat, i ho fa només per l’esforç de no fer perdre unes festes arrelades a la gent. Pons Lluch s’emociona només de pensar que, més enllà de creences i tendències polítiques del moment, al cor de qualsevol ciutadellenc o ciutadellenca hi roman l’amor antic per una festa.

 Però, i en referència al que explica l’autor sobre aquesta immanència que posseïm els ciutadellencs vers Sant Joan, voldria encara afegir una aportació més que ens ve a reafirmar tot el que Pons Lluch ens vol fer entendre, perquè també es pugui entendre que, més enllà d’idees i conviccions, hi ha quelcom innat que ens fa jutjar l’entorn festiu d’una manera gairebé única. És sobre un interessant article de l’antropòleg Jaume Mascaró fent referència a un llibre de l'antropòleg cubà, criat a Ciutadella, Fernando Ortiz i el pròleg del mestre i pedagog Joan Benejam.

continuarà...

Publicat al Setmanari El Iris - 21 juliol 2017

dijous, 13 de juliol de 2017

Anar al fons per conèixer millor la festa

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (2)

En el pòrtic del llibre (protocols) Pons Lluch fa referència al llibre de les Set Sivelles, com aquell llibre imaginari, que diuen que existeix, a pesar que ningú no l’ha vist mai, i que conté, diuen, tota la saviesa i el coneixement. I parla també del llibre de les Set Sivelles exclusiu de les Festes de Sant Joan, com aquell que conté el saber i coneixement d’aquesta nostra celebració. Bé idò, en Bep Padet, va voler recopilar tot aquell coneixement sobre la Festa que li van proporcionar les incomptables hores d’investigació, o sigui la història escrita, però no oblidà el detall de la importància que hi ha tingut la gent d’aquest poble. I açò ho apunta al pòrtic del llibre: “els Protocols dels actes s’han mantingut per consideració i estima a la festa; i així curosament, per tradició oral de pares a fills, s’han perpetuat en el cor de tot santjoaner”.

El professor Joan F. López Casasnovas (1) va escriure sobre l’entusiasme i la passió que tenia en Bep Padet sobre Sant Joan. I deia el següent:

”La festa remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble”. I seguia el professor: “Són mecanismes d’auto-reconeixement, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘ID’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molts tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials. ‘No és cert tot lo que es diu’. La diferència, però, entre els mitificadors interessats i els investigadors honests es veu en el que els primers inventen, manipulen o interpreten, segons conveniències, i els altres cerquen, si és possible, les bases històriques reals. La feina de Pons Lluch, -diu López Casasnovas- no caldria dir-ho, anava per suposat en el segon sentit. Cantin papers i mentin barbes!”.

És el que va fer Pons Lluch anar al fons de la història escrita per conèixer millor les festes.

Els obstacles del període revolucionari (1868-1874)

L’autor de tota aquesta obra de Sant Joan, com ja he dit, estudià un període concret on la Festa va perillar, segons ens explica al llibre “Sis anys sense Caixer Senyor a les Festes”, el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, autoritat que es va situar per damunt de l’Ajuntament i que l’obligava en determinades disposicions. Aquell ajuntament sotmès a l’etapa revolucionària va celebrar Sant Joan cada any. I ho va fer seguint tots els protocols d’elecció que s’havia acostumat a fer des de temps antic. Amb açò no va canviar res. Fins i tot es va admetre que el degà eclesiàstic nomenàs Caixer Capellà, amb alguns inconvenients per part de qualque prevere, però, al final, sempre es van celebrar amb ‘capellana’. Allò que va trastocar l’ordre més antic és que la Junta de Salvación y Gobierno disposàs que la Festa de Sant Joan fos com sempre s’havia celebrat, però en què enlloc de nomenar un noble com a Caixer Senyor fos elegit al seu lloc un membre de la Corporació Municipal sota el nom de Mayordomo Mayor:

“La Junta de Salvación y gobierno de Ciudadela de Menorca comunica al Ayuntameinto que en las corridas de San Juan, haga de Mayordomo o caixer un individuo del Ayuntamiento nombrado por la misma corporación, pero que no pertenezca de ninguna manera a la llamada clase noble, cuyo privilegio no debe consentirse en la época actual”. És un despatx del 3 de novembre de 1868, del president de la Junta de Salvación, Camilo Mojón.

Com molts sabreu, o suposareu, la classe noble va reaccionar molt malament a aquesta disposició. Gabriel Squella i Martorell, elegit l’any anterior com a Caixer Senyor per al bienni 1869-70, va organitzar un Sant Joan al lloc de son Granot de Ferreries, sense tenir oposició per part de la Junta de Salvación. La casa Squella guarda una carota d’aquella diada. L’any 1870, Gabriel Olives Saura, Comte de Torresaura, va organitzar un Sant Joan a Son Saura, però aquesta vegada la celebració va ser avortada per una ordre de la Junta revolucionària, que hi va enviar un parella de Guàrdies Civils advertint d’organitzar una reunió que no estava autoritzada. La festa quedà suspesa i no es va fer cap altre Sant Joan alternatiu que no fos el de Ciutadella.

(continuarà...)

.....

(1) JOSEP PONS LLUCH: CONVICCIONS I ENTUSIASME.
Homenatge de l’Ajuntament de Ciutadella, amb motiu del centenari del seu naixement

Dissertació del professor Joan F. López Casasnovas al Saló Gòtic l’1 d’octubre de 2010.

.......

Publicat al Setmanari El Iris - 14 de juliol de 2017