dijous, 15 de març de 2018

Pot una tradició conculcar un dret?


 A cavall entre la legislació i el sentit comú


 No. Una tradició no pot conculcar un dret, més si es tracta d’un dret fonamental, un dret universal de l’ésser humà. O sigui, una tradició, en aquest cas una festa, no pot discriminar una persona per la seua condició femenina (o per raons de sexe, de raça, de creença, etc.). El dret a un espai públic festiu és obert a qualsevol persona talment ésser humà, d’individu social i membre de la comunitat. La jurisprudència és plena ja de casos resolts contra la discriminació sexista a les festes. Exemples, des de les festes de moros i cristians, fins a les confraries de Setmana Santa de Sevilla, León i altres celebracions populars històriques. Els estatuts d’autonomia, la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, i les Cartes i Tractats internacionals dels Drets Universals deixen ben clar amb què no pot ser discriminada una persona.

  La participació de les dones a una celebració tradicional comunitària no pot ser vetada. No pot ser vetat l’accés de l’individu per una condició que emparen els drets fonamentals. No se li pot prohibir el dret a la participació festiva quan aquesta sigui en el marc de la sociabilitat neutre indefinida d'una expressió tradicional basada en una rememoració històrica. M’explic. El Dret democràtic empara la igualtat de gènere en la participació pública. La tradició, en si mateixa, no és cap dret que pugui excloure altres membres de la comunitat. La tradició tampoc vol dir immobilisme ni misoneisme implícitament (altra cosa ben diferent és el que apliquin els gestors de la festa). Tradició vol dir transmissió. Per ser més precisos, i en al·lusió al diccionari, tradició significa: "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc..."




 Així, una tradició no exclou per mor de la condició dels participants (no confonguem amb un requisit que estipula la festa o celebració per complir amb la tradició). La tradició només transmet. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la; a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... en el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica.

 En moltes ocasions s’associa tradició a història. I quelcom hi va lligat. Tanmateix, un factor que determina la desigualtat de les dones el trobam, en molts casos festius, en la funció social històrica masculina. Qui, en aquest sentit, apel·la a la funció de la història, pretén mantenir la desigualtat de la dona i, per tant, és qui nega la participació de la dona a l’espai públic festiu. De fet, són els poders públics i les societats democràtiques els que han hagut d’actuar per corregir les desigualtats històriques. I qui es remet a la història per justificar una discriminació de gènere se li desmunta l’argumentació dels drets, però també se li desfan els argumenten de la tradició que diu defensar.

  L’article 6.2 de la Llei d'Igualtat diu textualment:

 “Es considera discriminació indirecta per raó de sexe la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa a persones d'un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o pràctica puguin justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per assolir aquesta finalitat siguin necessaris i adequats”.

 Una dona fabiolera executarà, per tant, “una pràctica aparentment neutre”. O sigui, la funció de la dona com a pregonera de les festes no alterarà cap element, acte o ritual commemoratiu de la tradició per ser dona. La condició femenina no trastoca la consubstancialitat festiva, per tant no subverteix la tradició. Pot provocar canvis en la història de la festa, açò sí; però no canvia la festa.

  Tanmateix, certa jurisprudència obre la porta a limitar la participació d’un sexe si, per la seua condició, no pot assolir la finalitat d’acomplir amb els actes o funcions representatives que siguin necessaris per a la celebració establerta per tradició. I no és el cas. Ni en el de fabiolera, ni en cap altre càrrec de representació estamental que conformen la base de la qualcada i de la Junta de Caixers (potser només ho seria en el cas de sa capellana, per qüestions de dret canònic i molt més complex).

 Arran de la igualtat de la dona, la professora de la Universidad Pablo Olavide de Sevilla, Silvia María Pérez González ha treballat molt sobre el conflicte de gènere en les confraries andaluses. I diu:

 “Por eso resulta sorprendente que en pleno siglo XXI algunas cofradías se cuestionen los derechos de sus hermanas a ejercer determinadas funciones o a participar en determinados cultos. Incluso en la actualidad (…) sin embargo están sometidas a una legislación eclesiástica de carácter claramente androcéntrico y excluyente en muchos aspectos, como las funciones directivas. Aún es largo el camino que queda por recorrer en aras de la consecución de la igualdad en una Iglesia, la católica, que, ignorando el trato de igualdad que su fundador Jesucristo prestó a las mujeres, ha ido privilegiando a sus miembros masculinos a costa de la marginación de los femeninos”. 

  Dit açò, la iniciativa per a la normalització de la igualtat de gènere, en societats democràtiques, ha de venir marcat pels poders públics (com a poder executiu immediat de la legislació vigent) i pel sistema educatiu (sector instructiu planificat). L’administració, davant la resistència que apel·la a la història per frenar la participació de les dones a l’espai públic festiu, no es pot mantenir passiva. Ha d’actuar i no es pot girar d’esquena. A més de complir-ho en la pròpia administració, els governs han de fer complir la normativa a altres entitats gestores que tenen tasques d’organització i decisió en una festa popular i en un espai públic.

 De fet, tot i que no ho pugui semblar, la Festa de Sant Joan té moltes similituds, en aquest tipus de qüestions, a altres llocs on les festes tradicionals i històriques són la passió dels pobles. Un altre professor, expert en la matèria, Manuel Alcaraz Ramos, Professor de Dret Constitucional, de la Universidad d’Alacant, afirma al respecte de les festes de moros i cristians:
 “…en la inmensa mayoría de los casos la discriminación, al menos la explícita, se produce en el seno de una asociación –o conjunto estructurado de asociaciones– que gestiona las fiestas, aunque éstas sean consideradas como de todo el pueblo, financiada con recursos públicos y, en muchas ocasiones, actúe de facto por delegación de los poderes públicos municipales. Es por lo tanto en el seno de la asociación donde se puede producir realmente la discriminación, tanto en la posibilidad de admisión como en la posible exclusión de algunas funciones festivas u organizativas y rectoras”.
 Em sonen tant a prop aquestes paraules! Són fets ben reals i ben estesos a altres indrets. Aquí també els governs locals han d’obligar a no incórrer en la injustícia de la discriminació i a advocar clarament per la dignitat i la igualtat.
  Per tant, la no participació de la dona a la Festa de Sant Joan no pot ser més que una rèmora històrica, androcèntrica i excloent. Adaptar la festa al segle XXI no té perquè ser trair la tradició ni trastocar les emocions que transmeten les vivències de la nostra festivitat. La participació de la dona no corromp ni descompon l’essència de Sant Joan, només corregeix una injustícia.
 - “Senyor Caixer, em donau vós permís per començar es replec?
 Ara pensau que qui pronunciï aquestes paraules sigui una fabiolera. No esclataran igualment de joia els carrers i places?

 - Sí, podeu començar es replec.

O tal vegada qualcú pensarà que li dirà que no?

diumenge, 25 de febrer de 2018

Del blau al taronja: els Ciutadans de la Falange


Sense ser un profund coneixedor del moviment falangista, sí he llegit algunes coses i des de fa molts de temps, quan era més jove, em vaig interessar per saber què distingia la Falange Espanyola del règim franquista pròpiament dit.

La Falange era un moviment nacionalsindicalista, contrari al capitalisme, si més no al seu inici, radicalment catòlic, defensava aferrissadament la unitat inqüestionable d’Espanya ("España es una unidad de destino en lo universal", venia escrit als Estatuts o acta fundacional de la Falange); advocava per una política vertical autoritària que restringia l’actuació i llibertat de la gent (la Falange proposava decidir per tothom des de la verticalitat de l’Estat i del Poder) i també a favor d’un ensenyament adoctrinat. L’educació es tenia en compte a la Falange, però marcava el que s’havia d’aprendre, a diferència d’altres moviments conservadors i feudalistes que preferien la ignorància del poble. (Joan Benejam, com a pedagog, hi va deixar molts esforços per contravenir la ignorància de la gent que volia la classe terratinent). La Falange, així com anticapitalista, era fortament antimarxista. Els 27 punts del programa la Falange Espanyola de las JONS de 1934, són clars en aquest sentit.



Albert Rivera (C's) i José Antonio Primo de Rivera (La Falange 1934)

Així idò, entre moltes altres qüestions, la Falange proposava:

-       Defensa dels drets socials de la gent, però des d’un criteri més bé vertical, a través d’un sindicat d’Estat.
-       Els treballadors eren un valor social que calia emparar, però no admetia insurreccions obreres de cap tipus ni rebel·lies ni protestes, a la vegada que admetia l’organització comunitària  en classes socials.
-       El capitalisme i totes les seves branques econòmiques eren un corc que malmetia la salut moral del poble. Els falangistes eren anticapitalistes, però radicalment catòlics: “Déu és la raó del món i la Falange l’executa a la Terra”, recollia el seu ideari). D’aquí que determinades doctrines conservadores de l’Església coincidien amb l’ideari de la Falange i encara ara hi coincideixen en els sectors més retrògads. El catolicisme conservador era (és) la doctrina moral, el de la Falange era la doctrina política.

Tot i que bona part d’aquestes idees formaven part de l’Espanya predictatorial dels anys 20 i 30 del segle passat, moltíssima gent hi veu similituds en els postulats ideològics que expressa actualment Ciutadans/Ciudadanos.

Un fet que abandera també C’s (a l’igual que ho feia la Falange) és el combatre la corrupció de tot tipus. Açò també repercutia en ser una organització -tot i que feixista- contraria a l’especulació i, per tant i en certa mesura, defensora del territori. Ara, tanmateix, aquest punt darrer, no sé si se li pot atribuir a C's.

Tanmateix, al marge d’alguns punts, C’s, a l’igual que la Falange, sobreposa la unitat d’Espanya a qualsevol altra cosa. Recordau “La Pàtria espanyola, única, indivisible, etc...” . Aquesta premissa s’ha fet palesa arran del procés català, quan Ciutadans ha deixat d’atacar la corrupció del PP per anar-hi de braceti en la intervenció a Catalunya amb el 155, també, desgraciadament, amb la implícita connivència del PSOE.

Bé idò, Albert Rivera i C’s van emergir com una renovació d’uns ideals de dreta social, més repressora que oberta, que pretén adaptar-se a l’esquifida democràcia d’ara. Però també se li veu no poques pinzellades falangistes, més quan en les situacions actuals molta gent s’ha de llevar la careta. Recordem el que deia la Falange en la seva fundació:

“Si nuestros objetivos han de lograrse en algún caso por la violencia, no nos detengamos ante la violencia. Bien está la dialéctica como primer instrumento de comunicación, pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

No sona açò a la situació dels darrers mesos? Fins i tot davant la repressió a Catalunya, Rajoy ha estat més prudent (no gaire més) que Albert Rivera, el qual no s’ha cansat d’esperonar el Govern espanyol per intervenir i reprimir amb més duresa les institucions, entitats i formacions sobiranistes. És l'ultranacionalisme patriòtic espanyol que segueix mostrant intolerància a altres idees democràtiques. C’s d’Albert Rivera va néixer moderat amb la imatge de renovació, però ja s’ha vist tot el que amaga aquest partit polític i quin és el projecte que té per a l’Estat espanyol.

Rivera com el falangisme, és imperialista. El programa polític de C’s reclama la igualtat entre tots els individus, però ni vol sentir parlar de drets de les regions o nacionalitats. Amb aquesta proposta vol restaurar l’imperi espanyol. D’aquí que la capciosa reforma de la Constitució que reclamen pretén desmuntar l’Estat de les Autonomies; eliminar els Drets forals d’Euskadi i Nafarroa i el seu concert econòmic; vol mancomunar ajuntaments, reformar el senat per substituir-lo com la cambra dels presidents autonòmics sota la tutela exclusiva de l’Estat, el Poder central; apoderar el Govern de Madrid i eliminar un bon nombre de competències concedides a les autonomies (açò ho diu el seu programa electoral). O sigui, anihilar els organismes de decisió política que permet l’actual ordenament jurídic. El Règim del 78, que establia l’obertura autonòmica d’Espanya, ell, Albert Rivera, vol reformar-lo per restringir-lo, per tancar-lo i fer-lo uniforme. C’s, contrari a la corrupció del PP (via per on li podria treure vots), és ara el més fidel adlàter i escuder de Rajoy en la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, sigui amb els mètodes que siguin, com postulava la Falange. La repressió és el seu camí: “pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia y a la Patria”.

L’adoctrinament que C’s afirma es fa a Catalunya, País Valencià i Balears, no és altra cosa que la imperiosa mania de treure-li les competències per controlar-los els sentiments, emmordassar la llibertat d’expressió; també partidari d’intervenir els Mossos d’Esquadra perquè és la policia desobedient al ‘Règim’. Altrament, a C’s tenen pressa per reprimir els drets diferencials adquirits per les regions i nacionalitats de llengua i cultura no castellanes. La prova de les presses és el que venen insinuant fa un temps però que s’ha vessat recentment amb l’efervescència i eufòria espanyolista: anular l’oficialitat de la llengua catalana a la funció pública i a l’ensenyament.

No és casual, per tant, que els moviments civicopolítics sorgits a aquests territoris, juntament amb els grupuscles politicolingüístics, hagin trobat en l’argumentari de d’Albert Rivera i de C’s el paraigües perfecte i coincident d’una més ampla cobertura dels seus idearis a Menorca i a les Illes. De fet, són empesos i tutelats, a l’ombra, pel propi C’s. Els ‘naranjitos’ han usurpat l’exclusivitat de defensa de la indivisible unidad de la Nación Española que tenia fins ara el PP. A través dels atacs constants a l’idioma català arreu del Països Catalans (països que ells neguen, però que ara els fan més visibles que mai) mostren de nou el mirall falangista i l’ideari de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. L’article de Marc Pons a ElNacional.cat Quan Primo de Rivera va voler aniquilar el català” és una calcada coincidència entre els desitjos d’aquell dictador i la finalitat de Ciutadans.

És obvi que els patrons falangistes de 1934 i el franquisme posterior no són un patró exacte al model polític de C’s, però quasi. S’hi troben, malgrat ho neguin, un bon cúmul de similituds. Un patró, aquell, remodelat ara, és clar, per adaptar-lo a aquest inici del segle XXI. Tanmateix, són molts articulistes, mitjans informatius i polítics actuals que també hi veuen coincidències.


La formació d’Albert Rivera i les entitats civils que li fan la feina social al partit, ho negaran. Perquè no els convé extreure aquell model d’imatge anacrònica i fosca que va donar cobertura al cop d’Estat franquista. El blau, el negre i el roig de la Falange l’han pintat d’un modern taronja, però no ho dubtin, són els Ciutadans de la Falange.



dimarts, 13 de febrer de 2018

De gramàtiques menorquines i de la distorsió interessada



 Els atacs constants, revifats darrerament, contra la llengua catalana, la pròpia de Menorca, porten els mateixos elements tòxics que etziben aquells que tergiversen la història i els orígens de la població balear, si més no d’ençà el segle XIII. De fet, els qui distorsionen la història de les Illes, són els mateixos que manipulen la història de la llengua, la pròpia llengua, i els seus autors; els mateixos que afirmen que les parles illenques són un idioma diferent al català que es parla a Catalunya, igual que el valencià respecte del parlar al Principat. Són els mateixos moviments i entitats pro-polítiques que, al costat de les embranzides de determinats partits, expressen amb tota la seua força la catalanofòbia, sigui en l’aspecte que sigui.


Així, volen fer creure a la societat actual que a les Illes Balears existeixen gramàtiques anteriors a les catalanes i que, per tant, aquestes tenen status de llengua pròpia diferenciades del català. En el cas de Menorca, per no allargar en excés el tema, tenen com a referència la Gramática de la Lengua Menorquina de Julio Soler, editada en castellà l’any 1858. I, a més, afirmen que és molt anterior a les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913). Tanmateix, els ideòlegs d’aquests moviments saben perfectament que de normes i gramàtiques n’hi ha hagut de molt més antigues, per tot arreu. Fins i tot a Menorca.

Portada del manual de Julio Soler
És ben curiós que la gramàtica de Soler, que enarboren tant “es menorquins de lu nostru”, no parli de l’article salat, aquest tret tant distintiu del menorquí i balear, Que curiós! Soler constata al seu llibret que els articles són els literaris: el, lo els, los, la, las i lo. Soler no fa la més mínima referència a l’article salat al seu manual. També explica que els pronoms personals de la primera i segona persona plural són noltros o nosaltres – voltros o vosaltres. O bé els gerundis, que també deixa clars com s’han d’escriure (talment la mateixa norma actual): tement, vestint i no *temeguent o *vestiguent.  Carai! ¿Quants dels secessionistes lingüístics d’aquests grups posen el crit al cel i parlen d’imposició catalanista perquè s’ensenya (i empram) l’article literari o els pronoms personals nosaltres-vosaltres? Quina gramàtica de la Lengua Menorquina seria la de Julio Soler? El tractaran de catalanista si un dia proven de llegir el seu llibret? O potser veuran que els ideòlegs de la causa els han enganat? Segur que faran els ulls grossos perquè la causa és una altra, però ara i aquí, almanco, se’ls desfà una altra fal·làcia.

Més de mig segle abans de la gramàtica de Soler, Menorca havia vist els treballs i estudis d’un gramàtic amb fonaments sòlids: Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841), a més de ser també lexicògraf, traductor i poeta. Un intel·lectual de l’època il·lustrada a qui se li atribueix una important obra lingüística en català, innovador amb els mètodes normatius i gramaticals, importats de França, on va estudiar, i gran coneixedor dels clàssics.

L’autor maonès va escriure l’any 1804 “Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína, que va revisar i madurar anys després per acabar redactant els Pricípis Generáls i Particulars de la Lléngua Menorquína (1821).

Jordi Carbonell i Maria Paredes han estudiat a fons la seua obra. Qui primer va descobrir els manuscrits inèdits de Febrer i va furgar la biblioteca familiar va ser Carbonell. Aquest autor ho rebla amb total claredat:  “...correspon de subratllar la importància de la seva obra gramatical, d'indicar la repercussió que tingueren a illa de Menorca en el seu temps i de puntualitzar-ne les característiques originals dins la tradició gramatical catalana”.

I afegeix que les seves obres “tingueren influència a Menorca durant la primera meitat del segle XIX (...) i en la repercussió que l'obra de Febrer té damunt els gramàtics menorquins posteriors”. La gramàtica de Soler es veu que no la va seguir ningú, a més de tardana.
El propi Soler ja confirma la influència i assumpció de la gramàtica de Febrer. Per tant, el llibret que va publicar l’any 1858 no és cap novetat renovadora ni diferent. De fet Carbonell la considera “d'un nivell tanmateix ben inferior al de les obres d'Antoni Febrer”.
I no és que ho digui Carbonell, de la influència de Febrer, ho diu el propi Soler quan escriu, l’any 1857, “Esposició de lo estad actual de l'agricultura en la isla de Menorca”. En aquest assaig hi fa notar que l’escriptura s’ha fet amb les «Reglas de pronunciació y ortografia estractadas de la gramatica de la llengua menorquina, escrita l’any 1821, per D. Antoni Febrer y Cardona y adoptadas, per l'editor, en l'impressió de la present obra”.
Pàgina on Soler explica l'article literari, i no el salat

És de caixó pensar que la referència gramatical de l’època era la de Febrer. De fet així ho constata Carbonell: La Gramàtica, publicada en castellà per Julio Soler l'any 1858, revela, sense mencionar-ho, la influència de Febrer, fins i tot en els arguments d’índole pràctica del pròleg i, simptomàticament, és la darrera gramàtica menorquina no dialectal”.

Carbonell també afirma que Antoni Febrer considerava el parlar menorquí un dialecte del català. Ara i aquí, els incrèduls secessionistes lingüístics en diran que Carbonell era un pancatalanista que va manipular l’obra de Febrer i va catalanisar la seua gramàtica. Idò no. Va ser el mateix Febrer i Cardona que deixà diàfana la filiació menorquina a la llengua comuna catalana quan parla de la seua pròpia gramàtica:

“Jo he intitulad aquesta óbra : Principis generáls de la Llèngua Menor-quina, no perque considèrie qu'aquesta llèngua deguie el sèu origên á Menórca sebènt molt bè qu'aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns etc, els quals ei portáren la sèua llèngua, que es la matexa que nosaltres usam (...) Es dóns no unicamènt per els Menorquíns , sinò tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valenciáns, &c. que jo he traballad aquesta gramática”. Clar, cristal·lí.

Julio Soler, en el curt pròleg de la seua gramàtica, diu textualment en el segon paràgraf:

“Las voces menorquinas derivadas del latin siguen generalmente, salvas algunas diferencias, la analogía del castellano, francès, italiano ó inglés como puede verse por los ejemplos que se dan a continuación”.

No diu res respecte al català ni dels parlars de Mallorca, Catalunya i València. És el que el diferencia de la influència gramatical de Febrer. Per tant, tampoc diu que es la matexa llengua que nosaltres usam”, com clarament afirma Febrer i Cardona.

Potser sigui per açò, perquè la gramàtica de Soler no menciona la unitat lingüística de la nostra llengua, que els grupuscles catalanòfobs se l’han feta seua i la tenen com a gramàtica de referència del menorquí no-català. I tota la massa social dels qui es mouen s’ho creuen. Per llogar-hi cadires!

Ah! Julio Soler era també Caballero de la Real Orden americana de Isabel la Católica. Un altre argument lingüístic que els deu fer el pes.